Tag Archives: República de Venècia

La Theriaca, un souvenir de Venècia

Venècia, fins a finals del segle XVIII, va ser un reconegut centre de producció farmacèutica. La xarxa i les relacions comercials amb l’orient van permetre als seus apotecaris accedir a productes bàsics i a millors preus que els d’altres llocs d’Europa.

Theriaca_01

A més, gràcies al prestigi de la seva indústria editorial, a la ciutat dels canals s’hi publicaven també molts llibres sobre farmàcia i medicina. A Venècia hi va arribar a haver fins a 90 farmàcies on no només s’hi venien medicaments, sinó que se’n produïen: la majoria per l’exportació.

La Triaca o Theriaca era un dels productes “estrella”: tot i que a l’antiguitat es fes servir com a antídot contra els verins, sobretot contra la picada d’escurçó, amb el pas del temps,  la moda el va imposar com a remei contra tots els mals.  Venècia, esclar,  va ser un gran centre de producció d’on es distribuïa als principals centres europeus. La Triaca es va convertir en un producte de regal, un souvenir made in Venice, com avui ho pot ser una màscara o un objecte de vidre de Murano. La seva preparació es feia davant del públic i envoltada d’un ambient gairebé festiu. Les espècies emprades per a la producció de la Triaca eren el pebre, el Phu (valeriana) l’opi, il cínamom, el safrà, la mirra, el bàlsam oriental i la malvasia. Fins i tot, hi havia també qui hi afegia pols de mòmia (!)

Theriaca_02Encara avui s’hi poden veure, davant d’una farmàcia, les marques rodones on es col·locaven els enormes morters de bronze. En qualsevol cas, més que botigues, les farmàcies eren un lloc de trobada, una mena de fòrum, on els nobles xerraven, discutien i s’enfrontaven. La història de les apoteques venecianes és interessant per entendre Venècia com la ciutat cosmopolita que s’interrelaciona amb cultures completament diferents, a fi de treure’n el màxim profit i adquirir les espècies més rares per al propi prestigi i el de la Serenissima Repubblica.

Deixa un comentari

Filed under Curiositats, Història, Llibres, persones, idees

Carlo Goldoni

El gran reformador del teatre italià, realista i pragmàtic, ens va regalar quadres de vida quotidiana de la petita burgesia veneciana, la mateixa que ell estimava i menystenia alhora.

Nascut a Venècia al 1707, advocat de formació i escriptor de teatre, Carlo Goldoni tenia una visió crítica del món i va avançar-se a la seva època: en les formes del teatre burgès del segle XIX, substituint la Màscara amb el Caràcter, descrivint la feblesa de la burgesia veneciana, incapaç  d’evolucionar en un tercer estat modern, com la mateixa Serenissima.

Es va adonar perfectament de l’avançada de l’alliberament femení a la ciutat; estava a l’avantguarda respecte als seus contemporanis que l’apreciaven sense entendre el valor de la seva obra.

Al final es va traslladar a París però justament ell, que s’havia oposat als llocs comuns de la comèdia italiana de màscares, es va trobar davant d’un públic que preferia exactament aquells tòpics de l’italianisme dels dialectes i màscares.

En definitiva, no va ser profeta in patria però tampoc va ser comprès a l’estranger!

A París va acabar escribint les seves Memòries (en francès) i hi va morir el 1793 en absoluta pobresa.

A part d’un gran nombre de comèdies, i n’hi ha de traduïdes al castellà i català, va escriure una cinquantena d’opere buffe, amb músiques dels seus conciutadans Vivaldi i Galuppi, però també de Cimarosa, Salieri, Mozart.

A Barcelona, ja durant el segle XVIII es feren nombroses traduccions castellanes de les seves obres. Posteriorment, hom coneix les versions de J.Casas-Carbó (La dispesera, 1906), Ambrosi Carrion (La viuda desitjada), Narcís Oller (El sorrut benefactor L’avar, 1909; El vano, 1908-09) i A.Puiggarí (La malalta fingida, 1911). Joan Oliver traduí també El criat de dos amos (1962).

Deixa un comentari

Filed under Curiositats, Història, Llibres, persones, idees

Una Versailles veneciana

Els venecians sempre van ser obsessionats pel control del nivell de la llacuna, amb molta raó, i van desviar en el curs dels segles tots els rius que hi abocaven.

El Naviglio del Brenta forma part del complicat sistema idràulic de conjunció entre la llacuna i la terra ferma. Uneix Venècia amb Pàdua, és una part de l’antic llit del riu Brenta, i va servir pel transport de mercaderies, persones i materials per a la construcció de la mateixa Venècia com la pedra, els marbres, la fusta.

La tradició d’estiueig en aquesta zona era ben arrelada. Ho demostren, entre d’altres , una composició del 1605  La barca da Venezia a Padova – commedia madrigalistica – i L’Arcadia in Brenta en que el Carlo Goldoni, inspirat per novel·les del segle XVII amb música del Baldassarre Galuppi, celebra aquest lloc d’estiueig dels nobles venecians.

Per això, a les ribes d’aquest Naviglio, van sorgir al llarg dels segles moltes cases senyorials – les vil·les– de les famílies venecianes més poderoses. Una d’aquestes eren els Pisani i aquesta és la mansió que es van construir a partir del 1721, durant els últims anys de la fabulosa Serenissima Repubblica, abans de la rendició a les tropes de Napoleó el 1797.

En homenatge al 114è Dux, Alvise Pisani, l’enorme edifici tenia 114 habitacions i un parc immens amb un laberint i avui està obert al públic i s’hi pot passar tot el dia.

Deixa un comentari

Filed under Història, Venècia en família

Les sabates de l’Arlequí

Us heu fixat mai sobre quines sabates porta l’Arlecchino? En cada país la gent de poble calça unes sabates barates que entren a formar part de la tradició, com va passar a Catalunya amb les espardenyes. Els rics, la noblesa, portaven sabates de veritat però la majoria només tenia l’alternativa dels esclops.

Ara bé com que el Friül formava part dels territoris de Venècia, des d’allà arribaven mercaderies i entre aquestes arribaven a la capital unes sabates fetes amb materials reciclats com la lona, draps i, a partir del segle XX, cobertes de bicicleta de segona ma per fer-ne una sola impermeable.

Conegudes com les “friulane” literalment “del Friül”, també tenen altres noms, el més divertit i que encara es fa servir és “papússa”, espardenya per estar a casa.

Fins fa pocs anys el producte es venia a les parades i botigues populars però es va evolucionar en sabata de moda i es troba a botigues cèntriques i elegants de Venècia on vam fer aquesta foto.

2 comentaris

Filed under Curiositats, Info pràctiques, Venècia en família

Guardi: entorn de l’exposició

Durant l’obertura de l’exposició “Francesco Guardi (1712-1793)”
Hi hauran unes conferències sobre el tema:

“VENEZIA AI TEMPI DI GUARDI. Mirades indiscretes entre calli, botigues, palaus”

25 setembre 2012  a les 18 hores 

Renzo Derosas
Vizi privati e pubbliche virtù. I “panni sporchi” della famiglia Foscarini
Amb lectures de l’actor Alessandro Bressanello

Ca’ Rezzonico. Museo del Settecento Veneziano
Salone da Ballo, Ore 18:00

Deixa un comentari

Filed under Curiositats, Història, Llibres, persones, idees

Francesco Guardi pintor venecià

Fa 300 anys va neixer a Venècia Francesco Guardi. En aquesta ocasió, el 28 de setembre 2012, la Fondazione Musei Civici di Venezia obrirà una gran exposició retrospectiva dedicada al pintor rococó venecià.

El jove Francesco es va formar en el modest taller familiar amb el pare i els germans. Cap d’ells va aconseguir, en vida, d’arribar a l’èxit professional, ni molt menys a un mínim benestar. Cap als 40 anys en Guardi, intentant pujar les vendes, començà a pintar les conegudes vedute de Venècia: ja hi havia un públic internacional que s’enduia de la ciutat unes imatges com a souvenirs i els pintors treballaven, a part dels encàrrecs de l’església i de l’estat, també per aquest tipus d’adinerats visitants. En Guardi fou també l’últim cronista de les festes i cerimonies oficials de la Serenissima Repubblica amb la sèrie de quadres les Feste Dogali.

Desprès de la seva mort, l’obra d’en Francesco va quedar a l’oblit fins a la segona meitat del segle XIX. Des d’ençà, tot i ser ben coneguda, la seva obra va ser molt qüestionada es va haver d’esperar fins al 1965 per entrar al pantheon de l’art venecià gràcies a una memorable exposició monogràfica a Palazzo Grassi.

Ara ja no li calen gaires presentacions, tothom coneix en Francesco Guardi i per gaudir-ne és suficient visitar la exposició veneciana d’enguany.

      

Museo Correr – Piazza San Marco, Venezia

29 setembre 2012 – 6 gener 2013

obert cada dia 10.00 a 19.00 hores (els tiquets es venen fins a les 18:00)

tancat el 25 desembre 2012 e 1 gener 2013

(totes les imatges són de la plana web de l’exposició)

Deixa un comentari

Filed under Història, Llibres, persones, idees