Tag Archives: carlo goldoni

(Goldoni a) campo San Bortolo

Pau Sanchis és llicenciat en filologia catalana, és professor de literatura catalana a la Universitat de Zadar (Croàcia) i tradueix també poesia italiana.
La que aquí podeu llegir és seva i està en el llibre “Viatger que s’estravia“, ed. La Cantàrida.
Com cada nit al pedestal. Les sis.
Jo sé que hi sou, encara que la boira
us cloga en blanc i que no em saludeu.
No reconec l’amfibi submón cec
que es mou a baix o recolza les natges,
oh breu plaer!, en la tanca que encercla
el redós gris d’aquest alt calabós.
Com cada nit us veig: els cavallers
enamorats de belles hostaleres.
Ningú no diu: “Bona nit signor Carlo”.
No recordeu que sóc els vostre pare?

1 comentari

Filed under Curiositats, Història, Llibres, persones, idees

Carlo Goldoni

El gran reformador del teatre italià, realista i pragmàtic, ens va regalar quadres de vida quotidiana de la petita burgesia veneciana, la mateixa que ell estimava i menystenia alhora.

Nascut a Venècia al 1707, advocat de formació i escriptor de teatre, Carlo Goldoni tenia una visió crítica del món i va avançar-se a la seva època: en les formes del teatre burgès del segle XIX, substituint la Màscara amb el Caràcter, descrivint la feblesa de la burgesia veneciana, incapaç  d’evolucionar en un tercer estat modern, com la mateixa Serenissima.

Es va adonar perfectament de l’avançada de l’alliberament femení a la ciutat; estava a l’avantguarda respecte als seus contemporanis que l’apreciaven sense entendre el valor de la seva obra.

Al final es va traslladar a París però justament ell, que s’havia oposat als llocs comuns de la comèdia italiana de màscares, es va trobar davant d’un públic que preferia exactament aquells tòpics de l’italianisme dels dialectes i màscares.

En definitiva, no va ser profeta in patria però tampoc va ser comprès a l’estranger!

A París va acabar escribint les seves Memòries (en francès) i hi va morir el 1793 en absoluta pobresa.

A part d’un gran nombre de comèdies, i n’hi ha de traduïdes al castellà i català, va escriure una cinquantena d’opere buffe, amb músiques dels seus conciutadans Vivaldi i Galuppi, però també de Cimarosa, Salieri, Mozart.

A Barcelona, ja durant el segle XVIII es feren nombroses traduccions castellanes de les seves obres. Posteriorment, hom coneix les versions de J.Casas-Carbó (La dispesera, 1906), Ambrosi Carrion (La viuda desitjada), Narcís Oller (El sorrut benefactor L’avar, 1909; El vano, 1908-09) i A.Puiggarí (La malalta fingida, 1911). Joan Oliver traduí també El criat de dos amos (1962).

Deixa un comentari

Filed under Curiositats, Història, Llibres, persones, idees